“Som infeliços perquè no veiem de quina manera pot acabar la nostra infelicitat; però el que realment no veiem es que la infelicitat no pot durar sempre, perquè fins i tot la persistència d’una mateixa condició comporta un canvi d’humor”. Si no m’equivoco és un fragment d’una novel·la de William Gerhardie.

Té a veure amb la situació en que ens trobem, impensable fa uns anys. A mesura que la crisi s’aguditza, modifiquem coses que ens permeten continuar endavant. Tant a nivell personal, com familiar o de feina ens adaptem a la situació en major o menor mesura. I és aquesta adaptació la que ens permet en molts moments descobrir maneres de fer que d’una altre forma no hauríem assolit. Crec que, en general, les persones ens acomodem quan tot va bé i és en temps de crisi quan surt tot el potencial. Després de moments de depressió personal, de incredulitat (“no pot ser que això em passi a mi”), fins i tot en moments de impotència i desesperació; penso que tot passa per agafar les regnes, posar-hi ganes, imaginació i tots els recursos personals per tirar endavant. Buscar ajuda si és necessari, recolzar-se en la família, intentar valorar el que tenim de positiu a la vida.

És cert que sovint les coses se’ns escapen, que la situació no depèn de nosaltres, la crisi és global i un llarg etcètera. El que sí depèn de nosaltres és la nostra actitud. És difícil ser positiu quan veus les notícies o llegeixes el diari, o no arribes a cobrir el més essencial, però: on és el final, com i quan acabarà tot això? Aquesta situació crea una gran inseguretat: “En què m’estic equivocant? Què he fet malament?”. Apart del procés d’adaptació a la nova situació s’imposa una revisió, un posar-se les piles o dit d’una altra manera: millorar en tots els sentits.

Albert Einstein va dir:
“Parlar de la crisi és promoure-la, i callar en la crisis és exaltar el conformisme. En lloc d’això treballem força. Acabem d’una vegada amb la única crisi amenaçadora: la tragèdia de no voler lluitar per superar-la”.