Menjar és una necessitat però tenim mil maneres de satisfer-la, entre elles d’una forma rutinària o convertir-la en un plaer. Si decidim optar per convertir-la en un plaer tenim diverses opcions per fer-ho i escollir amb qui ho volem compartir (amics, família, companys de feina…).
Està clar que la nostra cultura ha convertit el fet de satisfer una necessitat en una excusa per reunir-nos, deixant en un segon terme la simple necessitat.

Ens reunim al voltant d’una taula per tractar qualsevol aspecte de la vida, passant d’un extrem a un altre, perquè, quan es parla de qualsevol tema, no hi ha límits. Podem començar per l’extrem de la pobresa arribant a la riquesa, això si, mentrestant fem un glop de vi o fem un tast de pernil. Parlem d’economia, de la societat, de cultura i tornem a fer un glop de vi o tornem a fer un tast de pernil. Al final arribem a la conclusió que hem arreglat el país al voltant d’una taula però, en el moment en que ens aixequem i sortim d’aquesta bombolla denominada taula, tot torna a ser com era abans de fer el primer glop de vi o el primer tast de pernil; això sí, durant aquesta estona ens hem fet el món a la nostra mida… però sempre satisfent una necessitat.
Si ens ho mirem fredament: és necessari assentar-nos al voltant d’una taula “per arreglar el país”? Potser no, però si no arreglem el país al voltant d’una taula, quan l’arreglarem:
quan anem al cinema? quan anem a comprar roba? o quan gaudim del nostre Barça? En cap d’aquests moments, perquè en aquests moments només estem pel que estem… Però tenim la sort que ens podem reunir al voltant d’una taula sense la necessitat de parlar de menjar i beure, sinó per discutir qualsevol altre aspecte que ens passi pel cap, això si, sempre per satisfer una necessitat fent un altre glop de vi o un altre tast de pernil.

Creieu que sovint valorem més la companyia que el menjar en sí alhora de seure al voltant d’una taula?